La insuportable transitorietat

L’univers que coneixem està constantment en procés de canvi, tot el que veiem ha canviat, del seu estat origen a l’actualitat. Així podem afirmar que la constant és justament aquesta transformació o canvi, almenys des del que podem observar actualment.

Lògicament això no demostra, ni pretén demostrar, que no hi hagi alguna cosa que pugui ser immutable, encara que de moment, als nostres sentits i als aparells que hem construït per augmentar-los, no els ha estat possible constatar res amb aquests atributs de permanència.

Al marge d’això i seguint amb el que la nostra limitada raó ens permet comprendre, la matèria està en constant canvi, per a nosaltres, això té una especial importància, en el sentit que tot home ha de enfrontar-se a la inevitabilitat de la seva pròpia mort i la de molts als que estima.

Així tots els homes, dones i tota la resta d’éssers vius, que puguem veure avui, en un temps molt breu hauran mort. La societat actual, si és que alguna vegada la va tenir, ha allunyat la seva mirada d’això, en no trobar solució, augmentant així el problema que ja existia, el insuportable d’una existència transitòria, queda latent i camuflat per la dolçor de la sensualitat i l’estètica, tot el que recorda la vida s’enalteix, mentre que el que recorda la mort queda amagat o apartat, sense atendre que no es dóna una cosa sense l’altre. No és estrany així que la vellesa i com aquesta els vells, siguin apartats en la mesura del possible de la façana d’aquest món tan viu. O que els nostres aliments gairebé no guardin relació aparent amb la vida que contenien abans de ser processats i preparats per al consum.

La mort com a realitat, hauria de ser compresa i tractada, en comptes d’amagada i ignorada, dit d’una altra manera l’home en tant que ésser conscient de la seva pròpia lleugeresa, ha de preparar-se per a aquest moment, perque preparar-se per quan arribi la mort, és també viure una vida més plena, més honesta, menys supèrflua.

Acceptar la mort, és acceptar la nostra insignificança, és en realitat un acte d’humilitat i de no-afecció, en el qual comprenem que el material, el físic, no és la resposta. És també un moment alliberador, atès que automàticament que comprenem sincerament el procés de la mort, perdem la necessitat de mantenir discursos grandiloqüents, per centrar-nos en estimar la vida i per tant als éssers vius.

Si fem cas a l’anterior, albirarem latent una qüestió molt important, podríem dir que fins i tot fonamental, per poder abastar la mort des d’una manera més assenyada, això és la identitat, amb la qual mantenim un especial afecció, cosa curiosa, atès que a més és una de les parts més efímeres i transitòries del nostre ésser.

Resulta difícil, si no impossible, connectar amb el si mateix i transcendir l’angoixa que ens produeix la mort, sense alhora, alliberar-se gradualment de la necessitat de mantenir la pròpia identitat, com una realitat inamovible.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s