Al món

Un comença amb les seves pràctiques de meditació, d’auto coneixement, i sense adonar-se comença a canviar la seva realitat, no és un canvi immediat ni grandiloqüent, és una evolució progressiva cap a un estat de major consciència.

Recalquem un moment la paraula consciència, perquè sobre ella pivota el gran goig, però també alguns turments.

Quan es parla de consciència des d’un aspecte meditatiu, moltes vegades s’entén com el contacte amb la pròpia saviesa interior, concebent fantasiosament una mena d’estat, en el qual el subjecte que posseeix aquesta consciència, està per sobre de les circumstàncies que l’envolten, és com arribar a l’estadi del superjò, on el terrenal només és pols i vent. Aquest estat de consciència no és tal, sinó un aïllament del món, on un es centra i dóna preferència a les pròpies sensacions agradables, per així no patir les inclemències del voltant.

És comprensible, i fins i tot lògic, que a un nivell un vulgui aïllar-se, d’un món que contempla sense parpellejar grans injustícies i grans mals, d’una societat tristament malalta i malhumorada, que com a màximes proposa la propietat i la llibertat, sense adonar-se que aquests dos conceptes són autoexcluentes entre si. Clarament ser conscient de tot això, és ser conscient del sofriment i del dolor que el món acull, la desconnexió se’ns presenta aquí com una via d’escapament, d’aquesta realitat dolorosa, una altra vegada aquí hem d’apel·lar a la connexió integral amb la consciència, perquè en cas contrari, només voler ser conscient del que agradable, pot omplir-nos de la frustració que emana de no aconseguir el que un vol, de no trobar el Shangri-la.

En realitat, navegar pel riu de la consciència, no resulta fàcil, sempre apareix el desig aconseguir alguna cosa o la por de perdre-ho, per altra banda, si connectem un d’aquests moments de joia, fàcilment caiem en la temptació de tirar l’àncora per romandre-hi, per sempre. Llevat que ens convertim en eremites, de sobte reapareix la societat, i aquest efímer espai de confort que havíem trobat es dissol.

Què fer llavors ?, si la consciència m’acosta als conflictes ¿Potser és millor ser inconscient ?, en realitat els grans mestres, en el transcurs de la història, ens han donat la solució, un no és aliè al seu entorn, i l’entorn està ple d’injustícies, però, el canvi ha de començar en un mateix, per la pròpia emancipació, perquè al canviar-se un mateix, s’està canviant el conjunt del qual es forma part, tots som un. Tot això, no ens ha de portar a pensar, que cal acceptar l’injust, ni molt menys, tots aquests mestres han estat grans reformadors socials, però les seves reformes neixen de la legitimitat que aporta la consciència, des de la connexió amb els altres, des l’empatia i comprensió, des de l’absència del jo i amb la total presència del nosaltres, aquests grans mestres són grans protectors dels drets socials i individuals, el poder del legitimi flota en ells per sobre de tot l’injust, no desitgen el mal d’ seus captors, però no claudiquen davant la desraó, perquè qualsevol de les dues coses seria sentir-se fora del tot del que tots formem part.

Per tant, la meditació, encara que és una cosa que neix de la introspecció, no té sentit si no ens aporta connexió amb el que ens envolta, aquí és on realment la consciència comença a mostrar-se en la seva plenitud.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s