Després de la foscor

A vegades un mira la nit fosca, i de sobte pensa que mai tornarà el dia, llavors la nit es torna opaca i incerta, d’ombres amenaçadores, tot sembla conduir a un parany, a l’abisme més insondable, el cor es veu envoltat de gel i la seva flama s’enfosqueix, el cor fred gela la sang, i res sembla tenir ja esperança, apareix llavors la sensació de vertigen, de caiguda lliure, l’abisme que només despuntava és ara el tot, i res on agafar-se, sembla que hi ha alguna cosa, però és efímer i s’esvaeix en les mans, com més es vol un agafar, més sembla accelerar-se la caiguda.

Al final, amb sort, un accepta profundament la caiguda, llavors apareix la comprensió mateixa, si l’abisme no té fons, res cal témer, perquè no és possible la col·lisió, tot desig que l’abisme no sigui un abisme desapareix i un es solta a la caiguda, tot i que la caiguda ja no és caiguda, la sensació és embriagadora, la respiració s’eixampla, el cor que sempre ha estat aquí, creix en el centre del pit i la seva flama serena inunda el cos, un sent la renovació del seu ésser , nota com el nèctar daurat de la joventut eterna emana directament des de l’interior.

Llavors un obre els ulls i veu el meravellós del gran i també del que és petit, ja no hi ha llum ni foscor, només hi ha, cada cosa és perquè ha de ser, i el desig que el que és, sigui diferent, només és la por a l’abisme profund, a perdre, a no tenir el control, però quan un ha tingut el control? i el que és més important, per a què ho vol? No és millor deixar-ho anar tot, afluixar-se, fluir com una gota d’aigua al riu.

La dictadura d’allò esperat

Quan els esdeveniments només són una cosa esperada, on fins i tot la sorpresa és previsible, es perquè es viu de forma automatitzada, sense la vitalitat de la novetat, és una paleta de colors sense color, només una gamma de grisos, sense el sobresalt del vermellenc.

El bucle de viure en allò esperat, és l’espiral del dolor confortable, de no moure res, per si de cas, on és preferible el dolent si és conegut. És el circuit del qual volem sortir, però no sabem com, tot i que només cal fer un pas cap endavant. Un pas ho canvia tot, un pas és el principi, un pas és el camí, un pas és l’única constant, res a quedarà quiet esperant, només el desig i la por es mantenen estables en un punt, la resta es mouen, surten dels seus cercles coneguts, per sorprendre’s amb cada nova partícula d’aquest bast univers.

Ser un amb la realitat, és ser un amb el moviment, observa, mira al teu voltant, no amb ulls de qui vol posseir-ho tot, sinó amb les d’un nen que anhela aprendre, descobrir, entendre. Mostrar-se és fàcil, parlar és senzill, però que s’aprèn d’això, aprendre és justament permetre l’accés cap a dins, és observar i escoltar, és ser capaç de buidar, de començar de nou, de zero, d’un cosa que no existia abans de ser escoltada i que desapareixerà tan aviat aparegui un altre nova, cal portar el cor al moment emergent, cal allà, sense ell, l’experiència és erma.

Res està contra tu, només t’ha tocat, com a un altre li toca altres coses, aprendre és deixar de lamentar-se pel propi fardell, deixar de desitjar el fardell dels altres, aprendre és trobar el missatge de dins de la pròpia càrrega, és deixar de resistir-se al mal, és utilitzar la força que ens porta cap a les profunditats perquè sigui el trampolí que ens eleva.

Llavors arriba una espurna i una altra la temptació, he vist la llum i la saviesa !, per fi un coneixement immutable !, potser el somni era convertir-se en savi, però els savis no anhelen ser savis sinó aprenents, perquè l’aprenent pot enamorar constantment, cap savi vol deixar de ser aprenent.

Del buit a la plenitud i de tornada buit

Sense propòsit, un se sent buit, és la sensació penetrant del sense sentit, que tan aviat ens gela l’ànima, com ens fa córrer en desbandada, el sense sentit és el rostre fosc del no-res absoluta, davant seu, la mortalitat tremola i busca una sortida victoriosa, però com vèncer el que no ataca, ni es defensa, ni tan sols es mostra. En aquest buit sense referència, sense un no-res, que fàcil és moure’s en espirals concèntriques, que eliminen tota perspectiva, o deixar-se arrossegar per la sensual, en un frenesí plaent, o enfonsar-se en un profund pesar, de dolor inacabable. En el fons, tot això és millor que sentir per un moment l’insuportable hàlit del no-res.

Si un pensa que en el paràgraf anterior té un biaix pessimista, és perquè està dins del parany i no pot o no vol veure’l. Justament el fet de mirar veraçment, és el primer pas per poder trencar els grillons i començar a caminar. Però ser conscient no és suficient, es precisa d’una base per poder sustentar, sense ella, fàcilment les breus llums emanades de la consciència es falsegen i corrompen, per tornar just al mateix lloc d’on venim. El segon pas per no tornar al lloc d’origen, rau en connectar amb el propi propòsit vital. Però si trobar el propòsit és la solució, i alhora tot el problema es genera per la falta de propòsit, Com aconseguir sortir d’aquesta paradoxa? Com connectar amb el propòsit vital?

El propòsit vital habita a la pròpia naturalesa, i s’accedeix mitjançant la consciència, seguint l’esmentat primer pas, gràcies a l’atenció, meditació i escolta veraç, que és el que ens connecta amb ella. Però aquest pas ha d’anar acompanyat per introspecció i de la ferma intenció de connectar amb la pròpia essència, per trobar-hi el sentit vital. Així la revolució és la intenció i mancant una connexió directa amb el propòsit vital, aquesta intenció ha de convertir-se temporalment, en propòsit i guia cap al sentit vital. Es tracta d’una tasca humil, laboriosa i compromesa, en la qual a poc a poc els vels es van elevant, deixant que cada vegada més trasllueixi el si mateix. Aquest si mateix és part del tot, i per això està compost de les seves mateixes característiques, el propòsit o sentit vital ha d’estar connectat amb aquest tot, sinó seguirà sent el miratge que crea la por al buit.

El tot i el no-res comparteixen espai, són com les partícules subatòmiques, que hi són i alhora no hi són. Per això quan un ha connectat amb el tot t’atreveixes del si mateix, el buit, el no-res ja no és un rostre temut, sinó l’espai necessari perquè aparegui el tot.

Al món

Un comença amb les seves pràctiques de meditació, d’auto coneixement, i sense adonar-se comença a canviar la seva realitat, no és un canvi immediat ni grandiloqüent, és una evolució progressiva cap a un estat de major consciència.

Recalquem un moment la paraula consciència, perquè sobre ella pivota el gran goig, però també alguns turments.

Quan es parla de consciència des d’un aspecte meditatiu, moltes vegades s’entén com el contacte amb la pròpia saviesa interior, concebent fantasiosament una mena d’estat, en el qual el subjecte que posseeix aquesta consciència, està per sobre de les circumstàncies que l’envolten, és com arribar a l’estadi del superjò, on el terrenal només és pols i vent. Aquest estat de consciència no és tal, sinó un aïllament del món, on un es centra i dóna preferència a les pròpies sensacions agradables, per així no patir les inclemències del voltant.

És comprensible, i fins i tot lògic, que a un nivell un vulgui aïllar-se, d’un món que contempla sense parpellejar grans injustícies i grans mals, d’una societat tristament malalta i malhumorada, que com a màximes proposa la propietat i la llibertat, sense adonar-se que aquests dos conceptes són autoexcluentes entre si. Clarament ser conscient de tot això, és ser conscient del sofriment i del dolor que el món acull, la desconnexió se’ns presenta aquí com una via d’escapament, d’aquesta realitat dolorosa, una altra vegada aquí hem d’apel·lar a la connexió integral amb la consciència, perquè en cas contrari, només voler ser conscient del que agradable, pot omplir-nos de la frustració que emana de no aconseguir el que un vol, de no trobar el Shangri-la.

En realitat, navegar pel riu de la consciència, no resulta fàcil, sempre apareix el desig aconseguir alguna cosa o la por de perdre-ho, per altra banda, si connectem un d’aquests moments de joia, fàcilment caiem en la temptació de tirar l’àncora per romandre-hi, per sempre. Llevat que ens convertim en eremites, de sobte reapareix la societat, i aquest efímer espai de confort que havíem trobat es dissol.

Què fer llavors ?, si la consciència m’acosta als conflictes ¿Potser és millor ser inconscient ?, en realitat els grans mestres, en el transcurs de la història, ens han donat la solució, un no és aliè al seu entorn, i l’entorn està ple d’injustícies, però, el canvi ha de començar en un mateix, per la pròpia emancipació, perquè al canviar-se un mateix, s’està canviant el conjunt del qual es forma part, tots som un. Tot això, no ens ha de portar a pensar, que cal acceptar l’injust, ni molt menys, tots aquests mestres han estat grans reformadors socials, però les seves reformes neixen de la legitimitat que aporta la consciència, des de la connexió amb els altres, des l’empatia i comprensió, des de l’absència del jo i amb la total presència del nosaltres, aquests grans mestres són grans protectors dels drets socials i individuals, el poder del legitimi flota en ells per sobre de tot l’injust, no desitgen el mal d’ seus captors, però no claudiquen davant la desraó, perquè qualsevol de les dues coses seria sentir-se fora del tot del que tots formem part.

Per tant, la meditació, encara que és una cosa que neix de la introspecció, no té sentit si no ens aporta connexió amb el que ens envolta, aquí és on realment la consciència comença a mostrar-se en la seva plenitud.

Sobre la no violència.

Voldria escriure un poema que omplís els cors de comprensió, que donessin a aquells que ho escoltessin el do sentir el que sent l’altre, de veure en l’altre, una vida meravellosa, una cosa irrepetible, que sonsegés i tragués la por, que sembra el nostre esperit de dubtes i enuig.

Desitjaria compondre una cançó, que el ritme alleugés el sofriment, la solitud i també  la por, i la lletra fos una exaltació de la llibertat, de respecte i de compassió.

M’agradaria pintar el quadre que fos l’anagrama de tots els homes i dones, tots somrients, tots complaguts i contents, no de la seva sort, sinó de la sort dels altres.

Anhelaria a cop de cisell esculpir una escultura, lluminosa, majestuosa, que quan un passés a prop, se sentís imbuït d’un frenesí incontrolable i sense pensar, donés una càlida abraçada a la persona més propera, un lliurament sense més, sense el jo, sense el tu, sense el ell.

Però no sóc poeta, ni músic, ni pintor, ni tampoc escultor, només he estat capaç d’escriure un parell de línies, que em repeteixo a mi mateix, una i altra vegada, fins que s’ha convertit en un mantra,

• que puguem tots sense excepció trobar el coratge necessari per escoltar,
• que puguem tots sense excepció comprendre, tot i que el comprés no sigui del nostre grat,
• que puguem tots sense excepció respectar les llibertats dels altres,
• que puguem tots sense excepció desitjar la dignitat dels altres.

Alguns diran que es tracta de mantra somiador i ingenu, que el món no és així, que impera l’egoisme i que ningú està interessat en res més que en si mateix, però els que diran això és perquè ells mateix tenen molta por, estan desitjosos de apropar-se als altres, però no saben com, perquè s’han centrat en mirar allò que és fosc, en veure la palla en ull aliè. Meditar i recitar un mantra que estimuli el respecte, porta a qui ho posi en pràctica, a un estat de major pau interior i també a un major enteniment amb els altres.

De camí al cor

Un dia un decideix emprendre un camí cap a la seva interioritat, cap al coneixement del si mateix. Aviat descobreix que no és tan fàcil com creia, que hi ha moltes rutes i alguns d’aquests camins no condueixen enlloc. Llavors amb sort descobreix, el que ens deia C. Castaneda en el seu llibre ensenyaments de Don Joan, “tria el camí que sigui, però que tingui cor” Aquesta revelació per si mateixa, és un avanç cap a la profunda espiritualitat i l’autoconeixement.

Moments, de meditació, silenci i / o reflexió després, un pot preguntar-se, m’estimo a mi mateix? I, Com puc estimar a ningú si no m’estimo a mi mateix? Això pot portar a adonar-se que el primer pas és connectar amb el propi cor, fins i tot abans de cercar un via per a la autorealització. Així que és possible que un decideixi anar de camí al cor, al seu cor.

Poden aparèixer llavors altres incerteses, sé estimar?, he estimat alguna vegada?, Què és en si mateix l’amor? Aquestes i moltes altres inquietuds poden portar cap a sensacions de pesar, però aquest pesar i aquestes sensacions, són el símptoma que un ha començat el camí cap al seu cor, com més allunyat del propi cor més llunyans estem del propi patiment, al aproximar-nos els vels cauen i el dolor que estava amagat es manifesta. No hi ha res a témer, una mica més endins comença l’espai càlid que estem buscant, l’espai de reconciliació, de pau i llibertat.

Per arribar al propi cor cal anar a poc a poc, sense presses, amb comprensió i amabilitat, només llavors es manifestarà, allò que sempre ha estat latent, només llavors veurem la llum que emana intensament i participarem de l’experiència d’amor intens.

Connectat amb el cor, un pot donar amor, perquè ara un el té, ningú pot donar el que no té. Quan un dóna el seu cor, troba connexió amb altres, perquè l’amor és unió, és cola espiritual que ens uneix amb els altres, sense amor un se sent aïllat, perdut, en una vida sense sentit.

Tots hem estat convidats pels nostres cors, no perdem temps i dirigim-nos cada un al seu cor, amb valor i determinació, tot està per guanyar.

El paradís no té accés per autopista.

Quantes vegades hem pensat que tot hauria de ser més fàcil, simple, sense dificultats, com si el món sencer hagués de acompanyar-me cap a un lloc plaent i confortable ple de bellesa i harmonia. Un verger pur on no fos necessari cap esforç, el Shangri-la de la vida eterna, Edèn perdut.

És la fantasia de la ment, que en el seu egoisme, ens fa oblidar que tots volen això mateix, i que si tots estiguessin en aquest jardí, uns voldrien roses, altres petúnies, altres no voldrien flors, altres construir un temple, altres estar més sols, i una infinitat més de desitjos, moltes vegades incompatibles entre ells.

Llavors apareix l’argumentació que dóna sentit a la fantasia, “uns mereixen el paradís, altres no” lògicament els que entenen que les petúnies són importants mereixen més aquest paradís, o potser són els que volen el temple, és difícil saber-ho, encara que per als fanàtics de les petúnies pot resultar relativament fàcil.

Tot perquè hem decidit que hi ha un paradís, en algun lloc, allà fora, i d’alguna manera hem d’aconseguir arribar-hi i obtenir una parcel·la amb vistes, classe Premium. Però, i si l’accés al paradís està dins de nosaltres mateixos? Llavors la dificultat dels que ens envolta, deixaria de ser una cosa que interfereix en la ruta cap al paradís, fins i tot podríem entendre que tot està en moviment, que només el no-existent no es mou, que quan les coses es mouen ens obliguen a reajustar-nos, que tot reajustament implica sempre una certa dificultat, però també aprenentatge, i que cada vegada que aprenem alguna cosa, obtenim una clau per obrir la següent porta, del camí interior cap al verger somiat.

És cert que hi ha dificultats més grans que altres. Dificultats plenes de llàgrimes i desesperació, dificultats a les què no li trobem el sentit, que ens fan sentir perduts i sense control, però fins i tot aquí, podem comprendre i créixer, de fet si no creixem quan apareixen dificultats, quan ho fem?

D’eruga a papallona

És fàcil sorprendre’s pels bonics colors d’una papallona, ​​per el seu eteri vol, per la seva fragilitat i llibertat, però pocs recordem que no fa res era una eruga, que es movia poc més que arrossegant-se, tot just inadvertida, però l’eruga és la artífex del miracle, és la representació de la transmutació, del canvi, de la capacitat de dirigir l’energia cap a dins i amb això canviar tota la seva estructura.

Mirem de prop aquest meravellós procés de la metamorfosi, un ésser, l’eruga, arribat un punt concret, comença un dur i difícil camí, de transformar-se a si mateixa, per això inverteix tot el temps que sigui necessari i tota la seva energia. Això és la papallona, ​​l’esforç i dedicació d’una eruga.

Si només veiem la papallona, ​​aïllada de tot el procés que l’ha portat a convertir-se en el que és, allunyada de la seva naturalesa bàsica, eruga, podem arribar a pensar que convertir-se en papallona és una cosa que té a veure només amb la sort, però això no és cert, darrere hi ha un ésser, que coneix i accepta la seva pròpia naturalesa i gràcies a això, es recull sobre si i aprofitant-se de parts que abans l’obligaven a arrossegar-se, les transmuta en ales.

Així cal ser eruga, molt abans que papallona, ​​aquest és el procés de l’alquímia interior, que tant anhelem, primer cal acceptar l’estat actual, el que esdevé del  circumstancial, d’haver nascut amb uns pares determinats, amb uns gens concrets, en un temps específic, envoltats per certes persones i allunyats d’altres. Després d’acceptar i comprendre, on sóc i perquè, ve el següent pas, recollir-se sobre un mateix, cap al propi interior, posant el màxim d’energia possible en aquest procés. Perquè al final, arribem a connectar amb aquest procés alquímic.

Per a una major alquímia cal una major dedicació, més lliurament i molta energia, sense això, podem canviar de fulla, com fa l’eruga, però no hi ha una autentica transformació

La insuportable transitorietat

L’univers que coneixem està constantment en procés de canvi, tot el que veiem ha canviat, del seu estat origen a l’actualitat. Així podem afirmar que la constant és justament aquesta transformació o canvi, almenys des del que podem observar actualment.

Lògicament això no demostra, ni pretén demostrar, que no hi hagi alguna cosa que pugui ser immutable, encara que de moment, als nostres sentits i als aparells que hem construït per augmentar-los, no els ha estat possible constatar res amb aquests atributs de permanència.

Al marge d’això i seguint amb el que la nostra limitada raó ens permet comprendre, la matèria està en constant canvi, per a nosaltres, això té una especial importància, en el sentit que tot home ha de enfrontar-se a la inevitabilitat de la seva pròpia mort i la de molts als que estima.

Així tots els homes, dones i tota la resta d’éssers vius, que puguem veure avui, en un temps molt breu hauran mort. La societat actual, si és que alguna vegada la va tenir, ha allunyat la seva mirada d’això, en no trobar solució, augmentant així el problema que ja existia, el insuportable d’una existència transitòria, queda latent i camuflat per la dolçor de la sensualitat i l’estètica, tot el que recorda la vida s’enalteix, mentre que el que recorda la mort queda amagat o apartat, sense atendre que no es dóna una cosa sense l’altre. No és estrany així que la vellesa i com aquesta els vells, siguin apartats en la mesura del possible de la façana d’aquest món tan viu. O que els nostres aliments gairebé no guardin relació aparent amb la vida que contenien abans de ser processats i preparats per al consum.

La mort com a realitat, hauria de ser compresa i tractada, en comptes d’amagada i ignorada, dit d’una altra manera l’home en tant que ésser conscient de la seva pròpia lleugeresa, ha de preparar-se per a aquest moment, perque preparar-se per quan arribi la mort, és també viure una vida més plena, més honesta, menys supèrflua.

Acceptar la mort, és acceptar la nostra insignificança, és en realitat un acte d’humilitat i de no-afecció, en el qual comprenem que el material, el físic, no és la resposta. És també un moment alliberador, atès que automàticament que comprenem sincerament el procés de la mort, perdem la necessitat de mantenir discursos grandiloqüents, per centrar-nos en estimar la vida i per tant als éssers vius.

Si fem cas a l’anterior, albirarem latent una qüestió molt important, podríem dir que fins i tot fonamental, per poder abastar la mort des d’una manera més assenyada, això és la identitat, amb la qual mantenim un especial afecció, cosa curiosa, atès que a més és una de les parts més efímeres i transitòries del nostre ésser.

Resulta difícil, si no impossible, connectar amb el si mateix i transcendir l’angoixa que ens produeix la mort, sense alhora, alliberar-se gradualment de la necessitat de mantenir la pròpia identitat, com una realitat inamovible.

Sobre la Benevolència

Ser benevolent és desitjar i actuar perquè es produeixi en un mateix i en els altres la felicitat i el benestar, o dit d’una altra manera perquè es minimitzi el sofriment.

Com es pot ser benevolent envers els altres sense ser-ho amb un mateix, o com espot ser benevolent amb un mateix sense ser-ho també per als altres.

Sense benevolència només agitem més el turbulent oceà del malestar i patiment. Però com podem trobar-la en el nostre interior, conrear-la i fer d’ella part del nostre camí. La resposta és simple i senzilla, però estem disposats a escoltar-la?