Quan els esdeveniments només són una cosa esperada, on fins i tot la sorpresa és previsible, es perquè es viu de forma automatitzada, sense la vitalitat de la novetat, és una paleta de colors sense color, només una gamma de grisos, sense el sobresalt del vermellenc.
El bucle de viure en allò esperat, és l’espiral del dolor confortable, de no moure res, per si de cas, on és preferible el dolent si és conegut. És el circuit del qual volem sortir, però no sabem com, tot i que només cal fer un pas cap endavant. Un pas ho canvia tot, un pas és el principi, un pas és el camí, un pas és l’única constant, res a quedarà quiet esperant, només el desig i la por es mantenen estables en un punt, la resta es mouen, surten dels seus cercles coneguts, per sorprendre’s amb cada nova partícula d’aquest bast univers.
Ser un amb la realitat, és ser un amb el moviment, observa, mira al teu voltant, no amb ulls de qui vol posseir-ho tot, sinó amb les d’un nen que anhela aprendre, descobrir, entendre. Mostrar-se és fàcil, parlar és senzill, però que s’aprèn d’això, aprendre és justament permetre l’accés cap a dins, és observar i escoltar, és ser capaç de buidar, de començar de nou, de zero, d’un cosa que no existia abans de ser escoltada i que desapareixerà tan aviat aparegui un altre nova, cal portar el cor al moment emergent, cal allà, sense ell, l’experiència és erma.
Res està contra tu, només t’ha tocat, com a un altre li toca altres coses, aprendre és deixar de lamentar-se pel propi fardell, deixar de desitjar el fardell dels altres, aprendre és trobar el missatge de dins de la pròpia càrrega, és deixar de resistir-se al mal, és utilitzar la força que ens porta cap a les profunditats perquè sigui el trampolí que ens eleva.
Llavors arriba una espurna i una altra la temptació, he vist la llum i la saviesa !, per fi un coneixement immutable !, potser el somni era convertir-se en savi, però els savis no anhelen ser savis sinó aprenents, perquè l’aprenent pot enamorar constantment, cap savi vol deixar de ser aprenent.
Marc Juncosa 