Sobre la no violència.

Voldria escriure un poema que omplís els cors de comprensió, que donessin a aquells que ho escoltessin el do sentir el que sent l’altre, de veure en l’altre, una vida meravellosa, una cosa irrepetible, que sonsegés i tragués la por, que sembra el nostre esperit de dubtes i enuig.

Desitjaria compondre una cançó, que el ritme alleugés el sofriment, la solitud i també  la por, i la lletra fos una exaltació de la llibertat, de respecte i de compassió.

M’agradaria pintar el quadre que fos l’anagrama de tots els homes i dones, tots somrients, tots complaguts i contents, no de la seva sort, sinó de la sort dels altres.

Anhelaria a cop de cisell esculpir una escultura, lluminosa, majestuosa, que quan un passés a prop, se sentís imbuït d’un frenesí incontrolable i sense pensar, donés una càlida abraçada a la persona més propera, un lliurament sense més, sense el jo, sense el tu, sense el ell.

Però no sóc poeta, ni músic, ni pintor, ni tampoc escultor, només he estat capaç d’escriure un parell de línies, que em repeteixo a mi mateix, una i altra vegada, fins que s’ha convertit en un mantra,

• que puguem tots sense excepció trobar el coratge necessari per escoltar,
• que puguem tots sense excepció comprendre, tot i que el comprés no sigui del nostre grat,
• que puguem tots sense excepció respectar les llibertats dels altres,
• que puguem tots sense excepció desitjar la dignitat dels altres.

Alguns diran que es tracta de mantra somiador i ingenu, que el món no és així, que impera l’egoisme i que ningú està interessat en res més que en si mateix, però els que diran això és perquè ells mateix tenen molta por, estan desitjosos de apropar-se als altres, però no saben com, perquè s’han centrat en mirar allò que és fosc, en veure la palla en ull aliè. Meditar i recitar un mantra que estimuli el respecte, porta a qui ho posi en pràctica, a un estat de major pau interior i també a un major enteniment amb els altres.

Diàlegs amb el Drac

La no-violència, el camí de l’acció sana y  l’alliberació de la Ira

Cal començar dient que totes les emocions tenen un sentit i que per tant la idea no és convertir la ira en el contrari del bé suprem, això seria portar el diàleg cap a un concepte dual, on o s’és bo o bé s’és dolent. Com el mateix Dalai Lama esmenta en una conversa amb Paul Ekman en el llibre Saviesa Emocional, és lògic enfadar-se enfront d’una injustícia. Dit d’una altra manera ¿en què ens hauríem convertit? si veient un maltractament d’un ésser, a mans d’un altre / s, i no sentíssim un sentiment hostil cap a aquesta injustícia, cal observar que dic injustícia i no persona injusta.
El problema però no pivota al voltant d’aquest procés, sinó quan instrumentalitzem la ira per utilitzar-la com avantatge enfront d’altres, si cridem els altres ens atenen, si mostrem enuig altres cedeixen enfront de les nostres demandes, i això s’arrela al punt que deixem de ser conscient d’això, per finalment estar dominats per la seva dinàmica.

Deixar-se arrossegar per la ira, és el principi per a realitzar accions equivocades, és la inèrcia que ens porten a contractures emocionals, al desconsol, retroalimenta la culpa, és en si mateixa reactivitat, on només cal com a decisió un atac o un contraatac, és el guerrer o el botxí, és el drac escopint foc, és violència, i engendra fills (reaccions) semblants a ella mateixa, un espai en què només hi ha confusió i patiment.

El ressentiment, la fúria, la indignació, la còlera, la irritació són nivells de la ira, que pot acabar en l’enuig permanent o en l’odi.

Però què podem fer si aquesta inèrcia s’ha instal·lat en nosaltres la ira?
Aquí esmento tres formes d’incidir favorablement a l’hora d’abastar aquest sender:
L’atenció plena, el Karma ioga o ioga de l’acció i el precepte de la no-violència.

L’atenció plena en el sentit que s’explica en el Dhammanpada, és a dir com una actitud de ser conscient del que es produeix en nosaltres mateixos en cada moment. El camí per començar a desenvolupar aquest procés, és la meditació, entenent aquesta com un procés de contemplació d’allò que està passant en un mateix.

El Karma Ioga, té la mateixa filosofia que l’atenció plena, és a dir que l’única realitat és el present en tant que tot lloc és aquí i tot moment és ara, tot i que se centra especialment en l’acció, és a dir en estar present en allò que realitzem, encara que lògicament també implica amb això a l’atenció del que produeix en nosaltres l’acció que estem realitzant. No s’ha de confondre això amb un una frase feta que ens suggereixi que hem de abocar-nos a tot tipus de sensualisme. La pràctica del Karma Ioga es pot realitzar amb qualsevol acció, planxant, escrivint, donant un discurs, etc. En gran mesura es produeix amb l’entrega absoluta a l’acció, sense preocupar-se pel resultat, així convertim el camí en l’objectiu, lògicament això no és possible si fem servir una argúcia mental a manera d’estratègia, dient que l’important és el camí, quan no apartem la mirada de la desitjada meta.

Finalment el precepte de la no-violència, com una actitud de negar-se a fer mal, a cap ésser inclòs a un mateix. Observés que utilitzo la paraula “precepte” atès que inicialment és un concepte ètic / moral, del qual només som capaços d’aproximar-nos a la seva definició verbal, només la practica contínua, ens permetrà descobrir aquest estat latent en nosaltres mateix i dur a terme el lema que proposava Gandhi “estic disposat a morir per tots els meus principis, però no estic disposat a matar per cap d’ells”. Segurament una forma de començar amb la no-violència és intentada cultivar l’amabilitat, l’escolta activa, en la qual desitgem que l’altre pugui realment manifestar-se, en comptes de voler guanyar-li en competició verbal i la compressió empàtica, que comprèn al subjecte al marge de l’acció que s’està realitzant. És a dir que en definitiva la idea és conrear el respecte i la connexió amb altres, que per descomptat no significa estar en acord amb allò que mantenen o fan.

Si vivenciem l’acció com alguna cosa no-violent, com un continu ara, s’encén el motor de l’alquímia interior, la ira transmutant i convertint-se en l’impuls que pot moure el món, que pot generar pau i benevolència.

Per finalitzar cal dir que la pau no és una cosa que es pugui conquerir o adquirir, la pau és en realitat una cosa que es produeix quan hi ha absència de conflicte, i en tota conquesta sempre hi ha guerra, Com es pot obtenir pau interior si les nostres accions són bel·ligerants? I a més la pau és una cosa que ja està dins de nosaltres mateixos i que per tant només cal permetre que es manifesti, el que fa que tot intent destinat a la seva adquisició es converteixi en banal, en pur consumisme o materialisme espiritual, on és el entorn el que ha d’estar en pau perquè jo pugui estar en pau. Però ¿condueix aquest plantejament a un estat de benestar? I ¿contribueix això a la pau en general, al cessament del conflicte?