Els teus pensaments d’avui són el teu demà

Hem de comprendre que no hi ha una acció que no produeixi una reacció. És com deixar caure una pedra en un estany en calma, si la llences brutalment aquesta produirà molta agitació a l’estany, alterant a molts éssers que puguin viure aquí. Mentre que si deixem caure suaument la pedra, aquesta produirà una suau ondulació que alterarà molt poc a la resta de vida de l’estany.

Dit això, cal entendre que la reacció que produeix un pensament determinat, no és tan ràpida com la pedra a l’estany, és més aviat com una llavor, una llavor que germina, moltes vegades força temps després que s’ha sembrat, així els pensaments que vam tenir ahir conformen la nostra vida d’avui, i per tant els pensaments que tenim avui conformen la vida de demà.

Evidentment no podem fer res amb els pensaments que vam tenir ahir, però en canvi sí que podem treballar en l’ara, practicant l’atenció plena, podem sembrar pensaments que ens ajudin avui i incideixin positivament en el nostre demà. El present es converteix en l’única realitat, que a més és l’única experiència transformadora del futur.

La felicitat com una decisió

Tot i que la felicitat pot comportar alegria, satisfaccions i altres emocions, en realitat no es tracta d’una emoció sinó d’un estat, així el primer pas es comprendre que és la felicitat, per poder apropar-se a ella.

La problemàtica d’això rau en la dificultat de comprendre alguna cosa amb el que no hagis mantingut un contacte directe, per tant la tendència lògica és buscar alguna cosa que pugui donar sensació de felicitat, alguna cosa que se’ns sembli al que entenem per felicitat, aquí es on comença la confusió, la recerca està esbiaixada per la preconcepció d’alguna cosa que en realitat no sabem com és perquè no l’hem viscut, per tan acabem pensant que la felicitat és una espècie de balanç positiu entre els moments dolents i els bons, on aquests últims són més freqüents que els altres.

Que és llavors la felicitat? I com podem arribar-hi? Possiblement la clau la trobem justament mirant alguna cosa que si coneixem, el sofriment, com es planteja en la filosofia oriental clàssica, la via ha d’estar relacionada més amb el cessament del sofriment que amb la recerca de la felicitat, és evident que si dissipem nostre propi sofriment, allò que queda en nosaltres és un estat concret al que des de la perspectiva de la meditació anomenarem felicitat. Per tant connectar amb la felicitat, no és obtenir res, sinó aturar allò que produeix la nostra infelicitat.

Un cop assolit aquest, el pas següent és la decisió d’anar cap a aquest camí. La decisió és una mica més complexa del que sembla, d’entrada, cal entendre que en la majoria de casos, en comptes de decidir, el que fem és reaccionar front, un cop comprès això cal tenir molt clar que una decisió sense compromís i entrega segurament no porta enlloc.

Una altra vegada la capacitat d’estar atent que proporciona la pràctica de la meditació i el mindfulness, serà el primer pas per poder endinsar-se en el camí del cessament del sofriment.

Propòsit i entrega

El propòsit i l’entrega són dos components bàsics per poder accedir a la pràctica profunda de l’autoconeixement.

Any nou vida nova, aquesta és una premissa que moltes persones, per la motius que siguin, fan servir, així passades les festes nadalenques, és molt típic, que ens omplim de bons propòsits.

És evident que un nou propòsit, és una proposta de canvi més o menys profunda, per obtenir algun progrés o millora.

Inevitablement això ens porta a fer-nos algunes preguntes: Què és el que ens impulsa realment a formular un nou propòsit? Són tots els propòsits beneficiosos? He de portar a terme els meus propòsits costi el que costi? Existeix algun propòsit magne o vital? Fins a quin punt, el sentit de la vida, precisa de propòsits?

Totes aquestes preguntes no són fàcils de respondre, i probablement tinguin diferents respostes per a diferents individus, en realitat la contestació de les mateixes només es pot trobar cada un mitjançant una comprensió profunda del si mateix i de les seves necessitats, una cosa molt allunyat del desig centrat en la ànsia d’obtenir o d’acumular  plaers sensorials, o per dir-ho d’una altra manera, gens té a veure amb l’intent de satisfer l’ego. Així doncs, per realitzar una correcta elecció, cal apropar-se el més possible al coneixement de la pròpia naturalesa, a la qual arribem després de la pràctica continuada de meditació i de mindfulness.

No hi ha un propòsit incorrecte si aquest sorgeix de la connexió amb la pròpia naturalesa o amb la informació que brolla del si mateix, suposant que  hem aconseguit aquesta connexió, encara ens quedarà un llarg tros, el camí de dur a terme el propòsit, una altra vegada la meditació i  mindfulness unes magnífiques eines, que ens poden fer comprendre i connectar amb la nostra capacitat de entregar-se.

Sense entregar-se és com intentar mantenir l’aigua dins d’un recipient amb forats, a la curta o a la llarga es perdrà tot, depenent de com  siguin els forats. Així per mantenir l’essència i el contingut del propòsit, cal construir un adequat recipient, en aquest cas l’entrega. En certa manera el propòsit és la part teòrica i l’entrega la posada en pràctica del propòsit, en moltes ocasions, quan un propòsit no es porta a terme, és degut al fet que hem estat molt de temps somiant amb el propòsit, i molt poc o gens entregant-nos  a l’esforç de realitzar-lo.

El urgent versus l’important,

Quan perdo la meva atenció, perdo el sentit real de les coses, oblido l’important, i tot esdevé urgent, inevitable.

Perdo en realitat les regnes de la vida i el que és urgent intenta prendre l’espai que hauria de tenir l’important. Així la vida pot semblar insòlita i fins i tot perillosa, una cosa que cal controlar o estabilitzar. Però aquesta solució sol ser més del mateix, és la por governat, el perill de viure ens porta a “millor no viure”, limitant tot a un estreta faixa, que impedeixi qualsevol sobresalt, qualsevol caos.

Mirant el passat, veiem que hem perdut el important, ja sigui perquè no teníem temps, embrancats en l’urgent, o perquè no li tocava a la nostra planificada agenda. La pràctica ben encarrilada de la meditació i el  mindfulness ens permet viure en l’ara, que és important, i donar-li el seu espai en les nostres vides, sense oblidar el que és urgent, però sense permetre que el que és urgent l’ocupi tot.

Així, si bé és cert que el que hagis de fer, fes-ho amb promptitud, també és cert que moltes coses poden esperar.

Saber distingir entre allò que deu fer-se ja i allò que pot esperar, és una de les aportacions que ens dóna la pràctica de la meditació i el mindfulness

l’Escolta activa

L’escolta activa consisteix en un treball interior, basat en el respecte i en la humilitat, on l’objectiu deixa de ser portar a l’altre a la nostra posició,i passa a ser activar un autèntic anhel en comprendre a la persona que està parlant.

Per dur això a terme és imprescindible prescindir de les preconcepcions i prejudicis, l’escolta activa és entrar en un espai que abans creia conèixer per explorar-de nou i veure que en realitat és una font constant de nova informació. Els interlocurotes canvien quan es produeix un autèntic diàleg entre ells, quan l’objectiu és comprendre i conèixer, en comptes de jutjar i sospesar, en comptes de ratificar o desmentir.

Només la seguretat del prejudici és fix, el coneixement és eternament dinàmic, aprendre a moure’s en el dinàmic, en el viu, és alliberar-se de la inseguretat, que ens arrossega a cercar l’aprovació dels altres, i ens precipita cap la il·lusió de posseir la realitat,  així ja podem sentir-nos segurs i establir-nos en el quiet en l’immutable,  “si tots creuen el mateix que jo, és que estic en el correcte i per tant és cert”  un cop ratificat el propi punt de vista, és fàcil pensar que els que pensen diferent estan en un error i des d’aquesta posició extraordinàriament rígida, és difícil escoltar realment, i relativament es fàcil caure en l’arrogància del judici a d’altres, de la imposició i de la manca total de comprensió.

L’escolta activa és doncs, la llibertat de un mateix i dels seus prejudicis, en una obertura total a un aprenentatge sense fi.

On hi ha atenció hi ha calma

La manca d’atenció ens condueix a la dispersió i a la confusió, quan estem dispersos, no actuem sinó que ens convertim en ens reactius, que van d’un costat a un altre, sense poder triar, només reaccionant als diferents estímuls, això ens porta a veure’ns com a víctimes de l’entorn. Prendre atenció és justament convertir-nos en els amos de nosaltres mateix, és entrar en la responsabilitat de l’elecció, connectar amb un present viu i dinàmic, que aporta energia i coneixement.

Quan obro la meva atenció, en realitat es realitza  una simplificació dels continguts mentals i una obertura cap a l’experiència en si, en l’atenció com a tal no hi ha judici, només una observació oberta que només es produeix gràcies a la falta d’agitació interior, és dir a la calma, per tant l’atenció i la calma estan íntimament relacionades, atès que l’augment progressiu de l’atenció produeix un augment progressiu de calma interior i al revés.

Ara bé no hem de confondre atenció amb concentració, per poder concentrar-se cal ser capaç de focalitzar l’atenció cap a un punt. És a dir, estar atent, no és estar concentrat, sinó que és estar present, obert a que passa fora i com repercuteix això dins.

Sobre la voluntat

Que ens impulsa a moure’ns ?, que és el que ens fa avançar ?, que ens fa créixer com a persones ?, que ens ajuda a avançar davant les dificultats?

Que ens limita i ens fa rígids ?, que ens manté sempre en el mateix lloc ?, que ens fa creure en somnis sense sentit?, que ens immobilitza?

La resposta a aquestes preguntes pot semblar òbvia, però en realitat és una mica més complexa del que sembla. Molts respondrien que la voluntat és el que respon a la primera tanda de preguntes, mentre que la segona queda resposta per algun tipus de rigidesa mental o obstinació estèril.

Per començar es pot fer una aproximació al que entenem per voluntat, ràpidament trobem, una dualitat difícil de conciliar, d’una banda té una connotació relacionada amb una capacitat humana vinculada a l’esperit o l’ànima, on la voluntat forma part d’allò que ens impulsa a avançar a tirar cap endavant, estaria íntimament relacionada amb la resiliència, i per tant connectada amb una saviesa interna que ens porta cap al nostre desenvolupament com a éssers humans.

D’un altre costat quan parlem de voluntat, podem estar fent al·lusió a la idea d’imposar-nos a nosaltres mateixos, en aquí hi ha la creença que som com a mínim dues parts diferents, anteposades que competeixen pel domini, una part abocada cap el negatiu, en tant que ho creiem com a tal, i una part abocada cap el positiu, aquesta part “bona” ha d’estar tot el temps arrossegant a la part negativa cap al “bé”, a això usualment en diem força de voluntat. Aquesta idea de voluntat, és per tant, una idea de confrontació i de conflicte interior.

Una altra visió de voluntat està relacionada amb el desig, és a dir posar tot l’esforç possible en què es realitzi un desig determinat. Per suposat la voluntat entesa així tant pot aplicar-se a un mateix, com cap a altres, imposant així la voluntat del que un desitja. En la majoria d’ocasions utilitzem el concepte de voluntat en els dos últims sentit de forma barrejada, és a dir una confrontació permament per obtenir els nostres objectes de desig. Tot això ho argumentem i expliquem mitjançant una construció sintètica, el nostre discurs.

El discurs és una construcció verbal que cada persona realitza per explicar el seu propi autoconcepte a si mateix o als altres, fins arribar al punt que cada un ens convertim en el nostre discurs, i per agreujar la situació, un cop mantingut durant un cert temps, ens sembla, una cosa inamovible, incambiable i fins i tot immutable.

El discurs se sosté per la decisió mateixa de mantenir-lo, aquí és on apliquem la nostra voluntat, a mantenir-lo, a alimentar-lo, i ens convertim en això, la definició de nosaltres mateixos.

I és que si no retroalimentem el discurs aquest es col·lapsaria, no tindria raó d’existir. Així la voluntat es converteix en el factor mantenidor de no poder canviar, paradoxalment creiem que no tenim voluntat per canviar, quan el que passa, és que no podem tenir voluntat per canviar i alhora voluntat per mantenir el discurs.

Perquè no deixem de mantenir la voluntat, encarrilada a perpetuar tot un seguit de motlles que ens embussen i ens limiten?.

Per acabar, no seria millor en lloc de obligar-nos a fer qualsevol cosa, utilitzant la força per sostentar la voluntat, invertir temps en comprendre cada procés, per així fluir en una font motivadora, que integri en lloc de fragmentar, que en comptes de domesticarnos mitjançant una dinàmica inquisidora, ens eduqui i ens faci créixer.

Troba el nen que hi ha en el teu interior

Trobar al nen interior, no és tornar a la infància, sinó que és recuperar la mirada il·lusionada que es té quan s’és nen, és retrobar la capacitat màgica de enamorar-se de cada moment de cada detall, per insignificant que aquest sigui, de saber observar per aprendre, de connectar amb l’ara.

Pot semblar difícil, però en realitat està a l’abast de tots nosaltres, consisteix en primera instància a voler buscar-lo, en obrir-se a l’experiència, deixant de banda qualsevol altitud que la limita. Tomar una actitud mentre s’abandona altra és una decisió i la renúncia dels patrons encotillats que ens fan moure en cercles, limitant la mirada fresca i aguda que som capaços de fer.

Si trobem aquesta frescor que representa el nen interior, ens sentim integrats, ens sentim en pau i capaços, ens sentim lliures i veiem la vida com una cosa bonic ple de possibilitats.

Més enllà de la necessitat de control

Necessitem controlar perquè tenim por. Perquè les coses no siguin el que nosaltres esperem d’elles, que no es moguin com nosaltres volem, que ens puguin perjudicar.

Sentim que si tot està sota el nostre control, en certa manera exercim un influx sobre les energies que regeixen l’univers, així per tant el control representa per a nosaltres una mena de forma de manipular o dirigir l’univers en pro del nostre propi benefici.

Creure que podem influir en les forces que regeixen l’univers, ens fa sentir-nos més importants i poderosos, alimenta la nostra vanitat i ens fa perdre de vista la realitat de la nostra lleugeresa.

Quan per fi transcendim la il·lusió del control acceptem cada moment, fluïm en l’ara, confiant en el procés de la vida. Veiem llavors que el control són cadenes que ens lliguen i s’aferren, i no el nostre alliberament.

Conrear la paciència

La paciència neix d’un espai de calma i es converteix en l’art de viure segons el ritme humà, de sentir-se a gust amb el cicle natural de les coses, de comprendre que no s’avança amb el cap sinó amb els peus.

Apareix quan comprenem les pròpies limitacions i en allunyar-nos de l’ànsia d’una eficiència desmesurada, més propera a les màquines, que a les possibilitats humanes.

Només pot sorgir quan som conscients de la diferència entre el que és important i allò urgent, evitant en la mesura del possible que l’un es transformi en allò altre.

Està plena de simplicitat i buida excessos, com menys es desitja, menys s’impacienta.

En definitiva la paciència és un acte voluntari, en el qual decidim prescindir del desig que el ritme de les coses es produeixi com imaginem que hauria de ser, per acceptar el cicle dels esdeveniments tal com les circumstàncies, el context i les pròpies possibilitats ens el marquen.